Durant molts anys vaig intentar fer-ho tot bé.
Ser una bona mare.
Una bona filla.
Una bona germana.
Una bona parella.
Una bona professional.
I encara que aconseguia moltes coses, mai no semblava suficient.
Sempre hi havia alguna cosa que podia haver fet millor.
Alguna cosa que se m’havia escapat.
Alguna cosa que em feia sentir que encara havia de demostrar més.
Durant molt temps vaig pensar que l’exigència m’ajudava a avançar.
Que em feia responsable.
Que era la manera correcta de fer les coses.
Però vaig acabar esgotada.
Perquè perseguir la perfecció és una cursa que no s’acaba mai.
Quan arribes a una meta, ja n’apareix una altra.
Quan aconsegueixes alguna cosa, la teva mirada se’n va immediatament cap a allò que encara falta.
No hi ha descans.
No hi ha reconeixement.
Només la sensació constant que podries haver fet més.
Un dia vaig entendre que la perfecció no era el problema.
El problema era la por.
Por de decebre.
Por d’equivocar-me.
Por de no arribar a tot.
Por de no ser suficient.
Por que deixessin d’estimar-me si no complia les expectatives.
El perfeccionisme era la manera que havia trobat per intentar protegir-me d’aquelles pors.
Però, en realitat, m’estava allunyant de mi.
Quan vaig començar a mirar les meves pors amb honestedat, alguna cosa va canviar.
Vaig començar a donar-me permís per ser humana.
Per equivocar-me.
Per no arribar a tot.
Per descansar.
Per demanar ajuda.
Per posar límits.
Per dir que no.
Vaig començar a entendre que el meu valor no depenia de fer-ho tot bé.
Ni de complaure tothom.
Ni de demostrar constantment que podia amb tot.
I, curiosament, va ser llavors quan vaig començar a sentir-me més lliure.
No perquè deixés de tenir responsabilitats.
Sinó perquè vaig deixar de tractar-me com si mai no fos suficient.
Quan l’exigència no et deixa descansar, pot haver-hi pors i creences més profundes demanant ser escoltades. En una sessió d’acompanyament emocional podem explorar-les i començar a construir una relació més amable amb tu.