Quan al teu fill li diagnostiquen una malaltia que no coneixes

Hi ha notícies que et divideixen la vida en un abans i un després.

Fins aquell moment havíem buscat explicacions a moltes coses que no acabàvem d’entendre.

Sovint pensem que posar nom al que passa ens donarà tranquil·litat.

Però un diagnòstic no sempre arriba acompanyat d’alleujament.

De vegades arriba acompanyat de por.

Vaig començar a buscar informació.

A llegir.
A preguntar.
A intentar entendre una realitat que no coneixia i que canviaria profundament la vida del meu fill.

I també la nostra.

La impotència de no poder canviar-te pel teu fill

Quan ets mare, hi ha una part de tu que voldria protegir els fills de qualsevol patiment.

Canviar-te per ells.
Carregar amb allò que els toca viure.
Evitar-los qualsevol dificultat.

Però hi ha situacions en què això no és possible.

I aquesta impotència és una de les emocions més difícils de sostenir.

Recordo veure el Jordi passar hores al llit.

Veure com canviava el seu dia a dia.

Veure les seves dificultats.

I intentar mantenir-me forta mentre, per dins, em feia mil preguntes.

Acompanyar també és una forma d’amor

Aquella experiència em va ensenyar una cosa que avui comparteixo sovint amb les persones que acompanyo:

No podem controlar tot el que ens passa, però podem aprendre a acompanyar-nos mentre ho travessem.

Acompanyar no significa tenir totes les respostes.

Tampoc significa eliminar el dolor o solucionar immediatament allò que passa.

De vegades, acompanyar és estar-hi.

Escoltar.
Respectar els temps.
Acceptar la pròpia impotència.
Caminar al costat de l’altra persona sense intentar viure el seu procés.

I això també és una forma d’amor.

Quan algú que estimes travessa una situació difícil, tu també necessites un espai per entendre què s’està movent dins teu. Descobreix a Com et puc acompanyar com treballo la gestió emocional en moments de canvi i incertesa.

Aquest article comparteix una vivència personal i no substitueix l’assessorament de professionals sanitaris.