Que potser arribava una etapa més tranquil·la.
A finals de 2017, la meva parella va venir a viure a casa.
Ho vam fer amb il·lusió.
Amb ganes de construir una vida junts.
Amb la sensació que, després de tanta tempesta, potser havia arribat el moment de començar de nou.
Durant molt temps havia sentit que vivíem una història especial.
D’aquelles que semblen un conte.
Havíem superat la distància.
Havíem pres decisions importants.
I ara, per fi, podríem compartir el dia a dia.
Jo volia creure que aquella nova etapa portaria calma, estabilitat i una mica de llum després de tot el que havia viscut.
Però conviure no és només compartir una casa.
També és compartir rutines, necessitats, pors, silencis i maneres diferents de relacionar-se.
Les relacions no estan formades només per amor.
També hi entren les experiències del passat, les pors, les creences i totes aquelles parts de nosaltres que encara no hem pogut mirar.
Quan aquestes ferides no es reconeixen, acaben apareixent en la convivència.
De vegades ho fan en forma de discussions.
D’altres, de distància, incomprensió o una sensació de soledat difícil d’explicar.
El que havia començat amb tanta esperança es va anar transformant lentament en una realitat molt diferent de la que jo havia imaginat.
Sense saber-ho, aquella relació es convertiria en una de les experiències que més m’ajudaria a comprendre:
L’amor.
Els límits.
La dependència emocional.
I, sobretot, la relació que jo tenia amb mi mateixa.
Encara faltava temps perquè pogués veure-ho.
Però la vida ja m’estava mostrant alguna cosa.
I jo encara no estava preparada per mirar-la.
A l’article Quan t’adones que l’amor no és una pel·lícula de Disney continuo aquesta història i comparteixo per què estimar no sempre és suficient per construir una relació sana.
©2026, Montse Claret – Traductora Emocional. Tots els drets reservats.
