L’any que la vida em va posar a prova

Hi ha anys que passen sense fer gaire soroll.

I n’hi ha d’altres que et canvien per sempre.

Per a mi, el 2017 va ser un d’aquests anys.

Una notícia que va aturar el meu món

L’any va començar amb una notícia que ningú espera: la mort sobtada del meu pare mentre jo era a l’altra punta del món.

Quan perds una persona que estimes, sembla que el món s’aturi.

Però la realitat és que la vida continua.

Hi ha tràmits.
Responsabilitats.
Persones que et necessiten.
Emocions que encara no tens temps ni d’entendre.

Jo tot just intentava assimilar aquella pèrdua quan va arribar una altra notícia que ho va sacsejar tot.

El diagnòstic del meu fill

Al meu fill petit li van diagnosticar narcolèpsia amb cataplexia.

Recordo perfectament la sensació.

La por.
La incertesa.
Les preguntes sense resposta.

Què significaria aquell diagnòstic per al seu futur?
Com afectaria el seu dia a dia?
Quina vida podria tenir?

Intentava comprendre una realitat completament nova mentre, a casa, també es vivien altres batalles.

La meva mare estava profundament afectada per la mort del meu pare.

I la meva germana petita, que feia anys que travessava un patiment emocional molt intens, estava cada vegada pitjor.

Hi ha moments per als quals ningú et prepara

Aquell any vaig aprendre que hi ha moments en què la vida no et pregunta si tens forces.

Simplement passa.

I tu fas el que pots amb les eines que tens.

Continues avançant, encara que no sàpigues com.

Sostens les persones que estimes, encara que per dins també t’estiguis trencant.

En aquell moment encara no sabia que només era el principi d’un dels períodes més difícils de la meva vida.

Tampoc sabia que, anys després, totes aquelles experiències em portarien a mirar-me, comprendre’m i descobrir una força que no sabia que tenia.

Quan la vida canvia de cop, no sempre és fàcil entendre tot el que sentim. A l’article Ser qui sosté tothom també cansa comparteixo què passa quan intentem ocupar-nos de tot i ens deixem per al final.