Durant molt temps vaig creure que l’amor podia amb tot.
Que si dues persones s’estimaven prou, acabarien trobant la manera.
Que amb paciència, comprensió i entrega es podien superar totes les dificultats.
En part pot ser cert.
Però totes dues persones han de voler mirar, comprendre i transformar allò que no funciona.
Amb el temps he après que l’amor, per si sol, no cura les ferides que una persona encara no ha pogut sanar.
Quan ens vam conèixer, tots dos veníem d’històries amb moltes similituds.
Havíem viscut experiències difícils.
Portàvem cicatrius.
Ferides.
Aprenentatges.
Probablement això va fer que ens reconeguéssim l’un en l’altre.
Durant tres anys vam mantenir una relació a distància.
Ell vivia als Estats Units i jo era aquí, però vam tenir la sort de veure’ns cada mes, durant 3 anys.
La distància té una cosa curiosa.
Permet mostrar el millor de nosaltres.
Les trobades són especials.
Les estones compartides es viuen amb intensitat.
Les dificultats quotidianes no apareixen amb la mateixa força.
Tot semblava força idíl·lic.
Ja hi havia petites coses que jo veia d’ell, igual que segurament ell també en veia de mi.
Però cap dels dos les considerava un obstacle prou important per deixar d’avançar.
Després de tres anys, vam pensar que havia arribat el moment de construir una vida junts.
Ell va deixar la seva vida als Estats Units i va venir a viure amb mi a Santpedor.
Va ser un acte de valentia.
I també d’amor.
Però amb el temps vaig entendre que no sempre n’hi ha prou amb canviar de país, de casa o de projecte de vida.
Perquè les persones no viatgem soles.
Amb nosaltres també viatgen les pors, les ferides, les creences i tot allò que encara no hem resolt.
Amb els anys he entès que ell va arribar amb una motxilla molt més pesada del que jo podia veure en aquell moment.
I probablement jo també.
Mentre intentàvem construir alguna cosa nova, tots dos arrossegàvem històries que encara pesaven massa.
Aquella relació em va ensenyar que no ens enamorem només de la persona que tenim al davant.
També ens relacionem amb les seves ferides.
I amb les nostres.
L’amor pot acompanyar.
Pot inspirar.
Pot sostenir.
Però no pot fer la feina interior que correspon a cadascú.
Reconèixer què estàs sostenint dins d’una relació pot ser incòmode, però també pot obrir una porta important. A El mirall que no volia mirar comparteixo el moment en què vaig entendre que m’estava abandonant a mi mateixa.
©2026, Montse Claret – Traductora Emocional. Tots els drets reservats.
